EDUCACIÓ, PAU I REPÚBLICA.

Mª del Carmen Agulló Díaz. Universitat de València.

"no es hacia el desarme material hacia donde caminan los anhelos pacifistas sino hacia el desarme moral, y esto es misión que debe empezar desde la escuela.[1]

El curs 2002-2003 ha estat marcat per les manifestacions contra la guerra de l'Iraq. Feia anys que no es produïa una acció tan unànime i, en certa mida, espontània, de protesta contra una decisió política que, fins i tot, pot dir-se que no afectava d'una manera directa a la població de l'Estat espanyol.

Van ser dels cercles culturals d'on, en gran mida, van eixir les primeres protestes. Els artistes de cine i teatre, els escriptors, la comunitat educativa de la Universitat, de l'ensenyament secundari, de l'escola, van coincidir, tots plegats, en un crit: “No a la guerra”. Una reivindicació que cridava també a dur a la pràctica una educació pacifista. Com a contrapartida, des d'alguns sectors del govern es va criticar el fet de dur la protesta antibèl·lica als centres educatius, i, fins i tot a Galícia, es va prohibir per l'Administració, amb l'argument de que amb la commemoració del dia de la Pau, ja n’hi havia prou per tal de conscienciejar a l'alumnat dels perills de la guerra.

Però a l'escola d'estiu, quan parlàvem de l'escola republicana, marcats per l'actualitat de les protestes antibèl·liques, va sorgir el tema de l'educació pacifista. I no en abstracte sinó com s'havia plantejat durant una etapa de la nostra història, la republicana, on el pacifisme formava part del currículum explícit i ocult de l'ensenyança primària. De forma paral·lela, però, va sorgir la comparació amb les pràctiques educatives actuals.

Hem de partir de que la República democràtica dels treballadors, tal i com es definia la IIª República espanyola, començava recollint a l'article sisè de la seua Constitució, aprovada al desembre de 1931, que "Espanya renunciava a la guerra com eina de política nacional". Era, per tant, una declaració explícita de pacifisme, de compromís de tot el conjunt de ciutadans, de lluitar per una societat on els conflictes no es resolgueren mitjançant la utilització de les confrontacions bèl·liques, sinó a través del diàleg.

I la mateixa Constitució, quan, uns articles després, en concret al 48, feia referència als ideals educatius a aconseguir, parlava també de que l'Estat fomentaria una educació que "s'inspirarà en ideals de SOLIDARITAT HUMANA.

Renúncia a la guerra i solidaritat humana. La postura adoptada per la República era diàfana i els mestres republicans intentaren posar en peu, a base de reflexions teòriques però també de pràctiques educatives, una escola per la pau, que formara ciutadans conscients, cooperatius i solidaris. Les mesures a adoptar sorprenen per la seua actualitat, varietat i compromís; i ens fan reflexionar sobre si realment hem avançat molt en aquest tema quan comencem el segle XXI. Es plantejava una educació pacifista dins de l'escola, que girara al voltant de tres grans eixos de treball: un ensenyament de la història des d'una perspectiva solidària; el boicot a les joguines bèl·liques, i aconseguir el desarmament moral, és a dir: guerra a la guerra.

Una educació per la pau que continuava fora de l'estricte marc escolar mitjançant la publicació, per part de mestres, de nombrosos articles d'opinió en la premsa pedagògica i diària per tal de conscienciar al conjunt de la població de la seua necessitat, i que s'estenia fins el seu propi associacionisme a través d'una Associació de Mestres Pacifistes.

Malgrat totes aquestes mesures, la força del feixisme va impedir que quallaren, i els quaranta anys de dictadura franquista configuraren una autèntica escola de guerra. A hores d'ara, quan a l'escola d'estiu reflexionàvem sobre aquesta tasca inacabada ens preguntàvem i us preguntem si, llegint aquests paràgrafs redactats per Rodolfo Llopis als anys 30, algú diria que no formen part d'un article publicat a un diari de l'any 2003?

  “Hay una sensible preparación guerrera. Seguimos viviendo el viejo y peligroso aforismo de “si quieres la paz, prepara la guerra”, que tan fatales consecuencias ha producido a la Humanidad. Pero la Humanidad no escarmienta. Cuando todavía está sin cicatrizar la herida abierta por la última guerra, ya se comienza a hablar de la próxima. De la próxima, que será técnicamente perfecta. Guerra biológica, química… Cuando se ha sido testigo de la horrible carnicería que fue la guerra europea; cuando se han recorrido los campos de batalla, donde todavía hoy, al cabo de los años, pueden revivirse entre las ruinas aquellos años de barbarie; cuando se ha presenciado un desfile de mutilados de guerra o se piensa en los huérfanos, en las viudas, en la generación que ha producido la guerra, pobre moral y fisiológicamente, no cabe sino maldecir de la guerra y de las causas que la producen. ¡Jamás nos ha parecido tan despreciable la humanidad como cuando vemos que trabaja en la preparación de nuevas guerras!.[2]