“ESTEM
CONTENTS AMB L’EDUCACIÓ ARTÍSTICA
QUE OFEREIX L’ESCOLA? COM PODRÍEM MILLORAR-LA?”
Juanjo Jové Peres.
(En
cursiva les aportacions de les persones assistents)
Elogi
dels nens en quant a productors d’art.
Els
xiquets i les xiquetes, són artistes?
·
Són molt estètics.
Els dibuixos dels xiquets tenen una gran estètica, ofereixen uns resultats
molt bonics a la vista. Picasso, Miró i Klee, eren grans amants dels dibuixos
dels xiquets
·
Dibuixen emocions.
Prioritzen allò emocional. Les experiències maques de la vida cal
deixar-les plasmades. I de vegades les que no són maques també. Els xiquets,
a no ser que els obliguem a l’escola, no dibuixen coses que no els hi donen
una vida mental maca. L’art cultiva la ment, en aquest sentit, els nen són
privilegiats.
·
Són espontanis.
L’espontaneïtat expressiva. Quan els nen arriben al seu llenguatge madur,
¿heu observat que poden dir tot allò imaginable? Els nens arriben a un
nivell de maduresa expressiva en el que poden dibuixar qualsevol cosa. El món
narratiu dels nens és absolutament il·limitat. És a dir, com el de Paul
Klee. És l’únic artista que ha aconseguit expressar tot allò imaginable
mitjançant dibuixos. Mitjançant els dibuixos, explica més bé el món, les
coses del món, que amb les paraules.
·
Són originals, i
cadascú té les seues peculiaritats personals.
És una manera personal de plasmar els dibuixos, no és com el que fem els
adults. Això també és com els artistes, cada artista té el seu codi, el
seu llenguatge, el seu estil, la seua manera. Els nens són artistes en aquest
sentit, però entre ells hi ha molta semblança, i això és un aspecte a
evolucionar. Precisament són molt semblants entre ells per què no són
artistes. Podem dir que els nens produeixen obres d’art, però no són
artistes, doncs els artistes busquen l’expressió personal, i la troben.
·
Són intuïtius, no
racionalistes com els adults.
Això és molt d’elogiar en l’art contemporani, doncs els artistes es
deixen portar molt per la intuïció, i molts d’ells, moltes corrents, diuen
que els hi surt de l’inconscient. És tracta d’escoltar
allò que surt del fons de la ment, i desconnectar la ment d’allò
purament racionalista, didàctic-pedagògic, conceptualista,... Ha de ser la
vida mental més rica i variada i des del fons de la ment
surten coses molt maques.
Jo,
a més, en subratlle dues:
·
Una plenitud narrativa
de la ment.
·
I una plenitud
narrativa que a la vegada és emocional i vivencial.
Si
ara ens fessen dibuixar coses que els nens dibuixen, segurament demostraríem
que hem perdut una capacitat essencial, i és que no expressem vivències. Faríem
dibuixos molt freds, molt secs, molt insípids, molt rutinaris, però als nens,
com que els surt de la ment, que és més espontània, emocionalment activada
i és més vivencial, normalment els dibuixos que fan son molt vitals, molt
vius.
Els
nens van improvisant sobre la marxa, i pot ser, algun d’ells descobreix la
velocitat de la marxa, llavors, mentre dibuixa, va fent una mica una espècie
de dansa manual i acaba sortint un dibuix totalment abstracte. Però, l’escola
i els pares fem una cosa molt evident sobre els dibuixos, i és que els
pressionem sempre al voltant del significat: i això que vol dir? i que has
dibuixat? I això que és?,... llavors, els nens acaben deduint, sense que
ningú els ho diga, que el dibuix abstracte, que el jugar amb línies, el
jugar amb formes, amb estructures, amb
textures,... totes aquestes coses que són bàsiques en l’art, això és una
mica superflu, que allò important, allò que valora aquesta gent gran, és
que el dibuix represente el pare, la mare,...
Així,
doncs, es tracta de potenciar la ment en el sentit artístic? O es tracta de
crear una altra cosa?
I,
és que, a l’igual que els artistes, el dibuixar pels nens és jugar. L’art
és joc. Els artistes descobreixen molts jocs, i són inventors de jocs, i el
mateix fan els nens: mentre dibuixen juguen, creen jocs, generen jocs,... i
mentre ho fan, enriqueixen la ment: cada vegada en saben més, descobreixen més
figures, més formes, més maneres de controlar, més procediments d’estructuració,...
L’art
és sacramental. No són les obres l’art. L’art, l’Art està al cap, i
no a l’obra. L’art és mental. Si anem a veure una obra d’art i aquella
obra no et dóna vida artística, allò no és una obra d’art en aquell
moment. És una obra d’art quan crea vida artística a qui se la mira.
Segons Vigotski, és el màxim de la humanitat, allò més sublim, el que té
més qualitat, el més suggerent, el que més riquesa mental crea (a part de
la ciència). El màxim de les idees, de la sensibilitat de les emocions, es
pot trobar, segons ells, a l’art.
També
diu aquest psicòleg que els nens, quan juguen, i si no intervenim nosaltres (segons
com) col·loquen el joc forçant la ment cap al futur. El joc és la invitació
a anar més enllà d’on estàs, voler gaudir més de la teva ment.
Per
això hi ha dues classes d’artistes: els que van darrere de la pela, que no
han entès rés de l’art, i els artistes bons, que passaven gana, que
cerquen una vida mental superior, que estaven enamorats de la vida mental,
doncs es donava molt més aliment. Després passa el que passa, i la vida va
per on va, i cada cop hi ha menys artistes de veritat, i normalment es nota
bastant, qui és i qui no ho és.
Ja
hem vist que els nens són tots artistes, però, irremeiablement, arriben als
set anys i fracassen. Enceten els dibuixos estereotipats, i fracassen. Deixen
de dibuixar. Hem vist dibuixos de gent universitària, i els fan semblants als
dels nens de 7 anys. Tenen la ment bloquejada a l’art.
Elogi
de l’escola
Com
podem elogiar l’escola des del context què estem?
·
Valora la producció
dels nens:
Agafem les produccions dels nens i els hi donem un valor. I vas a
moltes escoles i tens allà penjat els productes dels nens, i a les cases hi
ha també pares que se’ls gaudeixen, i mestres que els agrada molt allò que
fan els nens i els ho gratifiquen,...
·
Es creen situacions per
què tinguen vivències. Fan visites a exposicions, museus:
Portem als nens als museus, establim connexions, els ajudem a introduir-se en
el món de l’art...
·
L’escola fa que
interactuen: Ajudem als
nens a progressar per que l’escola crea un contacte interactiu en que si una
ment sola progressa, en hi haure unes altres ments al costat ajuda a que el
progrés siga superior: contrastes, influencies, matisacions,... ostres que
maco t’ha quedat!
·
Facilita materials:
els insinua nous procediments, noves tècniques, noves maneres de treballar,
els hi munta activitats que els dinamitza i els obri finestres novedosses.
·
Dóna models, facilita
obres dels artistes: Un
dia els mostra una obra de Miró, o de Picasso, o quan es treballa el dia de
la Pau apareix el colom de Picasso, i sobre el dibuix aquest que simbolitza la
pau els nens fan alguna col·laboració amb Picasso,... es a dir, comencen a
conviure una mica amb els grans artistes.
Tot
això que acabem d’exposar és molt propi de l’escola activa: proposar
moltes activitats relacionades amb l’art. Però hi ha una corrent de l’Educació
Artística inspirada en Vigotsky en la que l’escola actua com a mediadora de
la cultura, en al que els mestres que han de treballar l’educació Artística
han de ser uns grans especialistes en art, i si no ho són, han d’entendre
molt bé de que va això de l’art, i han de ser capaços d’analitzar obres
de Picasso, de Miró, de Klee,... per dir alguns artistes de fàcil accés
mental pels nens, i de producció,... L’escola
activa fa poques intervencions en els treballs dels nens, i en aquesta escola
d’inspiració vigotskiana, els ensenyants han de ser més actius, més
d’aportar coses... Si ara treballem sobre Picasso, hi treballem: vosaltres
dibuixeu així però mira, que passa, comparem, contrastem, comprovem,
ens inspirem en Picasso,... i els nens s’estiren molt més,
progressen molt més. No hi pot haver fracàs artístic als 7 anys. No pot ser
que el ciutadà de al cap d’uns anys, vaja a veure una exposició a un museu,
i hi pose la velocitat de creuer, passant, passant, passant per davant dels
quadres sense veure rés, penjant etiquetes: aquest quadre és de la primera
època, aquest és de la segona,... quant
l’art va de que tu, davant un quadre tens vida mental “guapa”. I si no
has aconseguit això, no saps de que va l’art. La qüestió és que hem de
fer per millorar l’educació artística dels nostres ciutadans.
Aquesta
escola defensa l’art com a experiència: la ment està activada al màxim.
Això aniria en línia amb les propostes de Dewey quan va definir com havia de
ser l’escola activa (Dewey en va ser el fundador de l’escola activa): ell
parlava d’experiències, mentre que els seus textos s’han traduït com a
activitats. Per potenciar al màxim als nens el que han de tenir són experiències.
I Dewey, per definir les experiències
es basa en l’art. Diu que els artistes, quan produeixen art, creen el
context físic i mental per que allò que estan produint siga molt “guapo”
i molt interessant, molt desafiant i molt potenciador. Podem deduir que una
educació de qualitat ha de proposar sempre experiències als nens, situacions
intenses,... Naturalment això no
es pot aconseguir sempre, però s’ha de tenir en compte puntualment,
ocasionalment.
Art
és experiència. La ment activada al màxim. I, recordem que estem elogiant
l’escola, de vegades l’escola ho aconsegueix això. L’escola experiència,
no l’escola activitats. Però no podem perdre de vista el fracàs que hem
esmentat abans.
Elogi
dels artistes
·
Poden representar el
subconscient, les emocions:
Això és perillós, per què un artista pot dir, mira això m’ha eixit del
subconscient, i ei!, ja ho tens!. Però aconseguir expressar coses profundes
de la ment, no s’aconsegueix deixant anar a la ment. Tot allò que té
qualitat necessita esforç. Dues frases molt conegudes de Picasso son: “Jo
no busque, trobe. Però per trobar, no pare de buscar.” “Si arriba la
inspiració, que em trobe treballant”.
L’art és una
batalla continua. L’artista és un batallador per la expressió i per la
qualitat mental. L’artista de veritat no es conforma mai a reproduir. Sempre
està innovant. No existeix l’art que no siga innovació. La repetició no
és art. Però això s’ha de saber comprendre. Gohete va dir “tothom còpia,
però l’artista genial és aquell que còpia i no es nota que còpia”. Això
vol dir que pesca informació, maneres d’expressar d’un altre, ho
interioritza, ho fa seu, busca, batalla, i finalment diu aquest és un
producte meu, no d’aquest senyor que em va ajudar.
Les ments s’ajuden unes a les altres, com els nens que s’ajuden,
però l’art, l’Art sempre és personal. Per això és tan important que a
l’escola tothom acabe fent obra personal. És una mica alarmant de vegades
trobar-se una mostra en la que tots els dibuixos són iguals.
·
En els artistes,
l’art té molt a veure amb el pensament superior: Amb pensament crític, amb denuncia social,
amb subratllar la injustícia. Per això és molt fàcil en moltes escoles
treballar el Dia de la pau i agafar Picasso. Picasso ens ajuda a pensar en la
pau, en la guerra, en les relacions de poder, amb les injustícies socials,...
L’art és sensibilitat i la sensibilitat autèntica mai pot escapar dels
problemes humans del seu voltant. I la gent que converteix l’art en pur
decorativisme traïciona als principis bàsics de l’art. L’Art bàsicament
apunta a l’autenticitat de la ment, i per tant no es pot renunciar a res de
fonamental per a la humanitat. Ho podem veure en la sèrie de dibuixos de
Picasso titulats “Pau i Guerra”.
Les
vivències són extraordinàries per crear la pròpia ment. Si no tenim una
infància rica no podem formar bé la ment. Per això és tan important que a
l’escola es donen experiències riques, que faça el que puga i més. Cal
viure vivències-experiència intenses a l’escola, i a la família igual,
doncs són la base de la formació de la ment. Però em dóna la impressió
que a moltes escoles es fa una versió light, per exemple en el tema de la pau.
Una versió que va crear l’escola activa: l’escola joc, l’escola light,
l’escola nens- acolxats,...
però la vida és agre-dolça, la vida és complicada, és una cosa i un altra,
... i ara ens trobem que surten, fruit d’aquesta escola, uns nens que són
esclaus dels impulsos primaris, del capricis de l’instant, i de la
insensibilitat per posar-se a la
pell d’un altre. Per tant, si te la foten, s’hi queden tan tranquils!. Ho
dic això per què l’art mai ha de ser tou. L’art tou és decorativisme.
Goya feia uns dibuixos d’una ternura fabulosa, i a la vegada, en feia uns
altres que no tenien res de tendres. I exactament ho fa Picasso.
Hem
de parlar de les coses amb autenticitat. L’art és la gran lliçó d’autenticitat.
El que no podem fer és crear aquest món de la infància absolutament acolxat,
absolutament tou, totalment egocèntrica, i infantilitzar la vida adulta com
els està passant als americans: cada vegada més els adolescents, els joves
americans semblen nens de 4 anys amb una total insensibilitat per les coses bàsiques
de la vida.
Quan
contemplem les obres d’art, hem de procurar aturar-nos per sentir coses, per
veure coses. Potser ens coste, potser al principi necessitarem algú al costat
que ens ajude a veure, algú que ens guie. Però és necessari veure. No
mirar.
Recuperem
ara a Vigotski: “el cap humà és un fruit de la interacció social”. Com
una persona pot aprendre a mirar el món d’una manera més interessant?. Si
Vigotski té raó, aprenent a descobrir com ho mira una altra persona, més
avançada, o que cultive maneres de mirar més elaborades. Sinó, et
quedes amb el resultat de l’escola activa espontaneïsta: “ai que maco això
que els ha passat pel cap als nens”. Sí, però als set anys fracassats!! I
als 20 anys, segueixen veient el
que veien als 7, i quan arriben als 60 pitjor.
Podria
ser interessant si ho plantejarem diferent: L’escola, els educadors,
mediadors de la cultura. No som artistes, no ho podem ser ni ho serem mai, però
podria ser que ens ajudaren dels artistes per saber mirar. Pot ser en trauríem
més fruit i una millor vida mental. Encara que siga per egoisme: vaig a
gaudir de la meva mirada, i a que em passen coses maques per la ment. Si tenim
alguna petita ajuda dels artistes no ens vindrà mal. Potser si els educadors
ens acostem als artistes, amb aquesta manera de funcionar la mirada, els nens
s’acostaran a la nostra, que es la intermediària dels artistes, i potser,
després algun dels nostres alumnes s’acoste més als artistes que nosaltres
mateixos.
I
es que, fins a certa edat, els nens són genials en la mirada. Tenen una
mirada que és il·luminació mental. És meravella, és sorpresa, és màgia...
i per això són tant intuïtius, tant ocurrents els nens. Però això eixa
mirada la perdem. Un altre fracàs escolar? un altre fracàs social? Un altre
fracàs familiar?. Si mirem les fotos de Picasso, de Miró, descobrirem que
tenen unes mirades absolutament infantils. Unes mirades que s’emocionen,
s’il·luminen davant qualsevol situació maca de la vida. Unes mirades que
qualsevol persona pot gaudir, però que els artistes les allarguen en un joc
mental i el prolonguen, i l’expressen, i el varien, i l’encadenen amb
altres artistes, i miren Goya, i Goya els il·lumina la ment,... total, que
queden tan absorts per aquest tipus de vida mental que tots els grans artistes
han acabat sent “penjats” de la seva pròpia vida mental. Tot el sant dia
aïllats del món, amb la seua ment gaudint
de la vida, conservant la mirada infantil.
Elogis
i més elogis, però sempre, al costat de la Pau ve la Guerra. Estem contents
de l’escola que tenim? Si, ja ho hem dit abans, l’hem elogiada. Però que
li podem posar més?:
·
Més experiències vitals, més vivències.
·
Més complexitat:
Complexitat.
Això és una idea bàsica. Estem a una societat totalment complexa. És una
idea crucial pels educadors de cara al futur. S’ha acabat de viure en móns
relativament simples. Cada vegada el món de l’home serà més complicat, i
a més no hi ha solució, cadascú s’ha de convertir en un navegador dintre
de la complexitat. I si hom no acaba sent un navegador de la complexitat,
segurament acabarà sent un immadur vital tota la vida. I, com que estem
parlant d’art, l’univers de l’art és tant ample, tant enorme, que ningú
pot somniar, ni els experts, a dominar-lo mínimament, per tant, potser allò
intel·ligent és crear-se el propi sistema de navegació personal: escollir
els artistes que més ens agraden, que ens diuen més, que ens ajuden a
potenciar la nostra vida mental, i fer-los nostres. En aquest sentit l’art
és una gran lliçó, per què
l’art sobretot és el conreu de la qualitat de la ment.
Per això Vigotski posava l’art com a model superior de la vida
mental. I per això a l’escola hauríem d’aprofitar més l’art
com a font de la qualitat
mental. No dic que anem a fer artistes ara a l’escola, però l’art ens
ajudarà a ser més creatius, més imaginatius, més intel·ligent,... i
potser a traves de l’art aprenem més a navegar d’una manera intel·ligent
i sensible a la vida.
Un detall. Tot això que hem parlat passa per la formació, la formació
i la formació. I autoformació, autoformació, autoformació. I aprendre a
viure amb els altres. Si no podem viure amb els altres dintre de la
complexitat, difícilment ajudarem els altres a navegar dintre de la
complexitat. És bàsic trobar camins de formació adequats, i aquesta Escola
d’Estiu i els seminaris que hi treballen en són una mostra vàlida.
Busquen, llegeixen, proven experiències, ... això és maco. Gent que no es
conforma en veure fracassos, que no es conforma en com està l’escola i la
vol canviar.
“LA
ESCUELA NACIONAL DE AYER Y LA ESCUELA PÚBLICA DE HOY”
Gonzalo
Anaya Santos.
Hay profesores en el instituto y en la universidad, en primaria parece
que no pasa tanto, que dicen a sus alumnos: para mañana la lección
siguiente..., a ver quien se la sabe. Toda su capacidad pedagógica es: a ver
cuando estudian y se enteran. Y realmente hay que preguntarse: toda la formación
que usted tiene , ¿por qué no la utiliza para que sus alumnos aprendan con
usted?. Los escolares van con el temor de no saberse la lección, es horrible
ir a clase. Es decir el docente se limita a ver cuánto aprenden sin su ayuda,
su ayuda es simplemente enjuiciar si saben o no saben. Yo me pregunto : esos
profesores ¿realmente saben la asignatura?, simplemente son los jueces de lo
que aprenden, pero su intervención en el aprendizaje es nula. En cambio hay
otros profesores y eso es lo que he intentado hacer yo siempre, ser como un
enseñante de primaria, estar todo el día dispuesto a enseñar y a ver qué
es lo que este no sabe para que aprenda conmigo, es la sensibilidad que tiene
que tener un docente para ver de qué manera le ayuda a uno a crecer, en
realidad la tarea nuestra es enseñar para que aprenda, y esto es lo que
define la función docente el para que aprenda.
Si se queda sólo en enseñar claro, el profesor no tiene
responsabilidad alguna de que su alumno aprenda o no.
Con este tipo de docencia se puede ser así en la enseñanza media y en
la universitaria, en la primaria no se puede
ser así. Como anécdota en un centro de enseñanza media que lleva mi
nombre un profesor se quejaba: es que estos chicos no saben estudiar...., y
una alumna le contestó, es que nosotros no venimos aquí a estudiar, venimos
a aprender. Pero yo lo que digo
es: ¿por qué tanto como usted sabe
no enseña algo de lo que usted sabe para que crezca? . A no,
la distancia se marca de un buen profesor socialmente por lo mucho que
exige. Se ha fomentado una fama de gran docente a aquel que mucho exige,
porque eso le permite a él establecer la gran distancia entre vuestra
ignorancia y mi sabiduría, mi sabiduría es tanta que tengo que suspender a
todos, no llegáis a mi sabiduría. En la enseñanza primaria hay otra cosa
que generalmente es lo que ellos dicen... bueno sí mucha enseñanza lúdica,
mucho juego pero el saber no es cuestión de juego, eso dicen algunos bien
aposentados en algún cargo de enseñanzas medias pero había que pensar si la
enseñanza primaria fuera como la secundaria ¿qué ocurriría en nuestro país?,
ya hubo una época que fue así, los alumnos estudiaban la enciclopedia, mañana
tal tema de tal asignatura...La enciclopedia francesa que es la copia, la
imitación de las luces de la ilustración alemana y que es por tanto el saber
acercado al pueblo de una manera directa y clara y que todo se entienda y que
es saber le sirva para su elevación, formativa, socializadora,
educativa....pero que ese saber, esa instrucción se convierta en cultura para
entender el mundo que nos rodea, cultura para relacionarnos con nuestros
semejantes los próximos y los lejanos, es decir que el saber, la instrucción
se convierta en educación, que ese es el destino de la instrucción, ya sé
que a veces no se dice esto, el propio Savater que tiene un libro brillante: “El
valor de educar”, que a mí me gusta por lo que exalta la tarea
que hacéis vosotros en las escuelas. Yo no sé si la enseñanza media educa
según sus programas, realizaciones y sus profesores....Así la enciclopedia
era el gran libro para recitar de memoria, pero no era para entender nada, la
enciclopedia si hacía algo era aislar, centrar al ser humano en el libro y
aislarlo del mundo, de lo que pasa fuera, que es realmente de donde
aprendemos. Entonces es confundir el aprender la enciclopedia con el asomarse
al mundo exterior y entender la lectura del libro de la naturaleza. Bueno yo
no digo que esto no sirva para nada, porque el libro
para algo sirve, claro porque la iniciación al saber..., pero de una
saber simbólico, no de un saber directo. En el año 1970 aparece el libro de
texto para la primaria, para una primaria selectiva cosa que no debería ser,
con lo cual la gran creación de poner a la primaria al principio de la enseñanza
secundaria, no separada de la secundaria, es indudablemente una gran
conquista. Ya en el año 1876 alguien en
la Institución Libre de Enseñanza había llamado a la enseñanza primaria la
enseñanza del instituto escuela, en donde no hay que separar la primaria de
la secundaria. Eso también lo pedimos algunos pedagogos que antes que
desapareciera el general de la dictadura nos reuníamos para hacer planes de
estudio, alternativas pedagógicas y habíamos pedido el cuerpo único de enseñantes
antes de la Universidad, no fue posible claro, había intereses en que no
hubiera fusión de cuerpos de enseñanza, porque ya al ser derrotada la República
y con ella su enseñanza ya se habló de que la cultura de la nueva España
empieza en el bachiller, no en la primaria,
apoyándose en la tres grandes verdades, pero que nosotros vamos ha
desarrollar la tercera, la
cultura de los españoles en el año 38, era la cultura del
latín, del griego, de las matemáticas, la geografía, la historia,
siete cursos de ..., sin calificaciones en la enseñanza privada pero si en la
pública......, y esa enseñanza ha durado en España hasta el año 1954,
en donde casi la totalidad de la matrícula de alumnos la tenían los
centros privados, porque en los institutos tenían que examinarse si eran
oficiales día a día o si eran libres rendir cuentas de lo que habían
trabajado durante el curso. La enseñanza religiosa no podía permitir ningún
control, porque en el nuevo estado, al ser derrotada la República, ocurre que
la educación, no la enseñanza corresponde principalmente a la familia y
subsidiariamente a la iglesia, no al estado, esta doctrina ha prevalecido prácticamente
hasta hoy, educa la familia, no el estado, se exalta la educación, no la enseñanza
ni la instrucción pública. Lo que interesa es la educación de los españoles
en los tres grandes dogmas: una religión verdadera, una lengua única y un
estado-patria-nación verdadero. Y eso no es enseñanza, eso es educación.
También lo ha dicho así Fernando Savater en un admirable libro, la enseñanza
no es instrucción es educación, con lo cual le ha hecho el caldo gordo a
toda la enseñanza de la iglesia, la enseñanza es instrucción que educa,
y no hay otra, un saber que educa, y el otro saber no educa, es un saber
adoctrinador. Nosotros por lo tanto tenemos que dar saberes que eduquen,
educar es que el saber emancipe y libere al ser humano que es lo que ha tenido
Europa desde el protestantismo y nosotros no hemos tenido. La ilustración es
por tanto un saber que libera y emancipa. Hay que hablar por tanto de los
saberes de la enseñanza, hay dos clases de saberes, uno emancipador y otro
que adoctrina............Desde hace muchos siglos existe un saber revelado, la
verdad, y un saber demostrado, la ciencia. Estos dos saberes van a crecer y se
van a desarrollar de distinta manera, el saber revelado va a tratar de tomar
para sí el saber demostrado, que es lo que hace San Agustín con Platón y
Santo Tomás........ Esto durará en España, con excepción de los dos períodos
de la República, hasta la última democracia que tenemos. En 1542, Lutero dirá
que la enseñanza no debe estar en manos de los curas, que son unos burros y
unos ignorantes, debe estar en manos de los maestros que son los que tienen
capacidad para conocer la verdad. Los curas lo único que hacen es tomar la
enseñanza por salvación, en cambio éstos toman la enseñanza como
conocimiento por los sentidos y por la razón del mundo, del ser humano y de
su destino.........Nosotros hemos vivido así, distinto de Europa, que han
tenido otras creencias que no han impedido el desarrollo de la conducta científica
humana.. Pues bien, yo vengo a hablar de cómo la enseñanza es una transmisión
del saber, no un currículo o un conjunto de asignaturas ni de planes, ni de
una especialización de primaria, de secundaria..., la enseñanza es transmisión
de saber y punto..............
El derecho humano a la educación no solamente está definido, no
solamente está protegido en su desarrollo por el respeto a la convivencia
democrática, sino que además
está protegido por lo que dice el artículo 10 de la Constitución sobre los
derechos del artículo 27, hacemos poco caso a la Constitución. Pero ¿cómo
traducimos las normas legislativas a la práctica pedagógica?. Esta traducción
difícilmente se está produciendo de una manera adecuada, lo que se hace es
que aprenda matemáticas, que aprenda lenguaje...Ayer concretamente en
Valencia dos compañeros vuestros Batiste y la compañera que iba con él
hicieron algo realmente hermoso, me dejo anonadado, porque
lo que yo digo aquí, hay dos didácticas,
una, el otro como determinante didáctico-pedagógico,
ese ser humano que está ahí, pequeño, sumiso, mudo y en silencio es
el que determina mi saber, lo que yo tengo que enseñarle, no lo que yo sé,
eso es ignorar al otro. Justamente lo contrario de lo que estamos haciendo, yo
sé esto y esto, yo tengo un título.....y eso es lo que hay que aprender. Yo
tengo que hacer un esfuerzo para ver lo que éste no sabe para que aprenda
conmigo, para que yo que tanto sé le pueda enseñar, que yo le trate con
respeto y que éste sea elevado a la dignidad, así yo también estoy en la
dignidad, yo también me hago digno de ello. La dignidad humana en el saber,
en la enseñanza, es la que se alcanza ayudando a éste, la que me hace a mí
digno. El docente es mediador, entre el poder y este niño, entre las leyes y
este niño, entre el saber y este pequeño. Un docente es un individuo que se
encuentra ante un pequeño que tiene un derecho y él tiene unas obligaciones
de tres tipos descritas por Kant de la siguiente manera: el deber mío que
debe ser cumplido, el deber de convicción o la ética de convicción
kantiana, el deber de responsabilidad y el deber de disidencia ética.
Generalmente nos saltamos a la torera nuestras obligaciones. Hay que definir
cual es el saber adecuado al crecimiento de este individuo y al desarrollo de
su plena personalidad y evaluar rendimientos. Y cuando yo evalúo, es esto lo
que evalúo no si sabe o no sabe, si me contesta dos o si me contesta tres Yo
tengo que evaluar mi capacidad de enseñar para que éste aprenda. Si éste
ser humano no aprende yo tengo una parte importante de responsabilidad.
Ahora llega la segunda parte, porque he dicho que la ejecución didáctica...la
didáctica no es eso que dicen los libros de didáctica de la normal que son
cuatro camelos que dicen el Wuestihaus y el otro, y el otro...., la didáctica
es ¿en qué medida el docente está implicado en los principios de la enseñanza?:
Se dice hay que aprender a aprender, aprender qué, aprender conceptos
significativos porque los
conceptos memorísticos no me ayudan a crecer y aprender un saber que no
alcanzo por recepción sino por descubrimiento. Enseñando aprendemos
qué no sabe para aprender. Enseñar para que aprendan. Y por último
hay que compartir el saber según grados de comprensión.
Por lo tanto y resumiendo, lo que debemos hacer en la enseñanza es
simplemente colocar al hombre en el conocimiento del mundo, de su destino y
esto cuanto más por la ciencia lo hagamos, mejor liberamos al hombre lo cual
no quiere decir que no le hagamos creyente, si es creyente lo será por otras
razones. Lo que se debe hacer en la enseñanza es el desarrollo del saber, es
el saber ilustrado, es el saber que nos humaniza, y es el saber que nos
permite crecer.
